Quan parlen les pedres

Aquest és el títol de l'article d'opinió publicat a la revista comarcal SomGarrigues en el seu número 347, del 7 al 20 de juny del 2013, en relació a la xerrada feta en motiu del centenari per Fèlix Martín el passat 20 d'abril:

No seré jo qui, en aquesta columna d’opinió, presumeixi d’entendre i conèixer de forma minuciosa el treball amb les pedres, tot el ritual del procés, ni molt menys dels qui fan o feien aquesta feina, els picapedrers. Però sí que puc dir ben alt, que formo part de la comunitat de veïns que un dia sí i l’altre també, podem gaudir d’un edifici singular on la veu de la pedra fa 100 anys que ressona. Puc dir ben alt que aquest edifici forma part del meu ADN cervianenc.

Estic parlant de l’edifici centenari de l’actual Ajuntament, que conserva una de les façanes més majestuoses, solemnes i imponents de la comarca i, perquè no dir-ho, de tot Catalunya. Per mi, com a cervianenc i garriguenc, és un orgull. Clar que algú, que no l’ha vist mai, podria pensar que és un al·legat més d’aquell romanticisme històric i artístic, d’aquell que hi viu i, per tant, defensa a ultrança tot allò del seu territori.

Però estic tranquil perquè no soc jo qui ho diu, sinó que ho diu tot un gran mestre artesà, un mestre picapedrer, un entès en la matèria, un treballador a peu d’obra, un dels pocs que en queden d’aquest ofici.

Escoltar-lo sempre és un plaer, una lliçó d’estima a l’ofici, a la matèria primera i a la feina ben feta. Sentir i veure’l com desgrana pedra a pedra tota la façana de l’edifici, et fa sentir el pic i el repic de l’escoda i la buixarda, les eines que donaven forma a aquelles tosques pedres recollides a cops de mall o de pólvora de la pedrera més propera. Una pedra que, malgrat no fos bona (no era ni blanca ni fina), era de qualitat, allò que se’n diu d’integritat física i que es trobava prop de l’obra, cosa que en facilitava el transport i, especialment, estalviava diners.

Aquella col·locació (tal com la pedra ha sortit de la naturalesa, tenint en compte l’ordre de creixement), aquell detall, aquella senyal, tot et trasllada a un món absolutament desconegut però vital en una època determinada de la nostra història. Et fa comprendre perquè l’actual edifici de l’Ajuntament de Cervià és un edifici singular, únic, impactant. Un treball gegantí basat en l’optimització dels rendiments i dels recursos, és a dir, en l’economia de l’esforç

Per això, i gràcies a això, dic que un dia sí i l’altre també puc gaudir d’aquesta construcció centenària.

Moltes gràcies, Fèlix, per fer-nos descobrir tantes i tantes coses amagades darrera una façana tan peculiar, tan espectacular i admirada. Aquella mena de deute personal que tenies amb l’Ajuntament de Cervià i la seva façana, del que et senties presoner, pels que et vam sentir i gaudir en els actes programats del seu centenari, ha quedat totalment rescabalat per la teva tranquil·litat d’esperit.

Josep Rubió Sobrepere